Entra Registrar-se

Seccions

Fòrum

<< sense títol >>
man-grana

Notícies

Nàstic 1 – 3 Elche CF
Gimnàstic de Tarrago

La Bústia

J-30. NÀSTIC_1-3_ELCHE
En pocas palabras… 10/17
José Antonio Luaces<

Anàlisis

El verano llega al Nàstic.
José Antonio Luaces
Els millors Porra
Simant3
callap663
Vador2
steve_b2
man-grana2
moltnastic1
No hi ha cap votació

Sistema antispam

#hofemjunts

El Faristol



Nàstic, 50 anys després

Gairebé com a presagi de temps millors, el Madrid del centenari arriba a Tarragona
Si a l'Argentina l'Academia de Avellaneda està a punt de guanyar el títol 35 anys després, bé podem a Tarragona tornar a enfrontar-nos al Madrid mig segle més tard. La felicitat triga i costa, sens dubte. Davant d'aquells que figuren entre la militància hegemònica culer, aquests vuitens copers serveixen per reivindicar altres orgulls, minoritaris, però legítims. Al cap i a la fi, el nostre Nàstic va ser el primer vencedor a Chamartín --Lliga 47-48, 1-3 amb gols de Juanete, Taltavull i el gran Camilo Roig--, complim 115 anys i vivim una dolça Renaixença.
LES ENORMES cues per aconseguir una entrada així ho ratifiquen. Avui, encara que sembli que només ho sapiguem al sud, el Nàstic representa funcions socials com a gran aparador de la nova Tarragona, versió molt millorada de l'eterna Tarraco, i aspira a guanyar l'aposta de seguir a l'elit. Res com un club de futbol per fer d'ambaixador de la ciutat, evidència que ja ningú pot negar.
Arribat el nou segle, els granats hem superat la nostra llarguíssima travessia del desert. La bíblica va durar 40 anys. La tarragonina encara va tenir més corda. Ermes generacions de símbols --Serer, Sintu López, García-Ramos, els Coch i tants, tants altres--, traumà- tics canvis d'escenari --¡ai, la nostra enyorada avinguda de Catalunya!-- i una agònica vida amarrada al ni enguany, ni mai. Per identitat, mil resistents a la desolada grada i incomptables penes que no van acabar de miracle amb una senya d'identitat local sorgida abans de la guerra de Cuba. Acostumats a resistir, avui poc preocupa la sorprenent indiferència de certs mitjans catalans, ni l'habitual prepotència del gran germà blaugrana (Orwell, res de tele), ni la tebior de tants altres. Que no ens neguin l'evidència: actualment som el tercer equip de Catalunya i ens mereixem no només el suport del país, sinó l'afecte negat històricament a un club i a una urbs que són esplèndids.
Solidàries gràcies, per cert, a la grada de l'Olímpic de Montjuïc, que ens aplaudeix cada gol a Segona. Naveguem allà a empentes i rodolons, conscients de viure una època decisiva i lluitar per cada victòria amb el justet. Gairebé com a presagi de temps encara millors, arriba el Madrid del centenari, retrobament que potencia la consigna local de visca el Nàstic i visca Tarragona. ¿Provincians? Potser, però orgullosos de ser-ho, què carai.
LA DEMOCRÀCIA tan sols ha servit per reforçar el paper arrasador del Barça, amb una sèrie de matisos, crítiques i reconeixements que resultaria inacabable desenvolupar. De manera conseqüent, a l'hora de tocar el setè cel, no pensem en el Club per excel.lència. Més aviat, l'hi dediquem a l'Espanyol, l'Europa, el Sant Andreu, el Sabadell, el Sants, el Júpiter i tants altres que saben perfectament a què ens referim quan parlem d'històriques vicissituds. No tot és Barça a Catalunya. ¿Encara fa falta recordar-ho?


EL FARISTOL Frederic Porta Periodista
El Periódico de Catalunya 10-desembre-2001


Webmaster: Webmaster <webmaster@nasticdetarragona.com>
Disseny: Albert Sola <asola@tinet.org>

Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons.

Web allotjat a: La Tecla Network

Optimitzat per 1024x768.
Utilitzem cookies pròpis i de tercers per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat personalitzada mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació i preferències.
Si continua navegant, entenem que accepta el seu ús.